Total de visualitzacions de pàgina:

Dades personals

Arbúcies, La Selva
c/ Pont, 2 17401 Arbúcies Tel. 972 860 421 biblioteca@ajarbucies.cat HORARIS D'HIVERN: Matins: dijous i divendres de 10 a 13 Tardes de dilluns a divendres de 16.30 a 20 HORARIS D'ESTIU: Matins: dimecres, dijous i divendres de 10 a 13 Tardes: de dilluns a dijous de 16.30 a 20

CALENDARI D'ACTIVITATS

dimarts, 27 de juny de 2017

Un conte esbojarrat

"Un conte esbojarrat"

Autora: Anna Ferrer Garcia

Segon premi de la categoria C- ESO

Concurs CLER de les Biblioteques Gironines




Quan va haver sonat la dotzena campanada, la Lucy ja s’havia allunyat prou del Castell, no tornaria mai amb aquell príncep penós i ridícul. S’havia endinsat en un dels boscos i no li va caldre gaire estona per adonar-se que s’havia perdut. Mirava al seu voltant però tot eren arbres, arbres i més arbres.

            Estava perduda, a més de 5 km. del poble, en un lloc que no coneixia, amb un vestit de gala que ara tornava a la seva forma del vestit vell de criada, i a sobre, havia perdut una sabata que, per sort, junt amb el vestit, estava tornant a la seva forma d’espardenyot vell. Va tornar a mirar al seu voltant, no se li acudia res i a sobre estava exhausta de tant córrer i ballar. Es va estirar a la base d’un arbre i els ulls se li van començar a aclucar. De sobte, una ombra se li va aparèixer davant i murmurava: “Segueix el camí de rajoles grogues, segueix-lo fins al final...no t’aturis...ni miris enrere...”. Allò va ser suficient perquè els seus sentits s’aguditzessin al màxim fent-la aixecar d’un bot. Va escrutar amb la mirada tot el que l’envoltava. Davant seu hi havia un camí de rajoles grogues substituint el sinuós camí pel que havia arribat feia només uns instants. La veu tornava a fer acte de presència en la seva ment: “Segueix-lo...i no desfacis el camí o la tornada serà pitjor...”. Va tornar a fixar la mirada en el camí, avançava sola i, quan en desapareixia un tram, un de nou apareixia més endavant. No pensava quedar-se allà, aquest camí podria ser l’única via que tingués per sortir del bosc.

             A mesura que avançava el camí es tornava més tètric, terrorífic i es podia notar la tensió a l’aire. Els arbres semblaven rostres sense ànimes amb unes mans llargues i ansioses per tocar carn, els arbustos eren aranyes gegants amb potes llargues i les herbes eren cobres rabioses amb els ullals plens de verí. A la Lucy cada vegada l’aterrava més aquella situació i va començar a córrer intentant deixar enrere el més aviat possible aquell lloc. Les mans llargues dels arbres li esgarrapaven la cara, braços i abdomen mentre les cobres li mossegaven les cames amb un posat furiós, impedint-li seguir un ritme constant i fent-la entrebancar diverses vegades.

            No sabia pas quan de temps havia estat corrent però, quan havia arribat al final del bosc, el sol començava a sortir tenyint de tons rojos tot el cel. Li feia mal tot i estava al límit de les seves forces. A la llunyania va poder distingir la silueta del que semblava un castell. Va seguir caminant fins arribar a la portalada de ferro la qual es va obrir fàcilment sense oposar cap resistència. Darrere la portalada s’hi amagava un jardí amb una gran varietat de flors i plantes, res en comparació amb el paisatge del bosc. Es va acostar a la porta de fusta de grans ornamentacions i la va obrir. De sobte, davant d’ella, va aparèixer un carro amb una tetera i una tassa de te al seu costat. Al principi només va rodejar el carro deixant enrere la tetera i la tassa, però una veu la va sorprendre:
-Hola! Jo sóc en Chip. T’has perdut? Et ve de gust una infusió? –la veu venia de la petita tassa que no parava de saltironejar.
-Tu...com...pots parlar?
-Chip! Quants cops t’haig de dir que no facis això o s’espantaran?! –aquesta vegada la que havia parlat havia estat la tetera.
-Es pot saber a què és degut tant d’escàndol a aquestes hores?! –va demanar a crits un rellotge que baixava dificultosament d’un moble.

            A partir d’aquell moment tot el mobiliari es va començar a moure i a parlar. La Lucy estava impressionada i no s’ho podia creure.
-Xist! L’esteu espantant... –En aquell moment tots van callar, es va girar dirigint-se cap a ella–. Què ha passat per què una noieta com tu acabi aquí?
-Simplement...m’he perdut –Va tornar a mirar incrèdula tots els objectes que ara eren al seu voltant, havien passat de ser una simple tetera i una tassa a ser des d’un canelobre fins a un piano de cua-. Com..com és que...parleu?

En aquells moments tots van posar una cara trista que va inundar els seus rostres. El canelobre va ser el primer que va obrir la boca:
-Arrosseguem una maledicció que va caure en aquest castell fa molt de temps –va respondre amb posat trist.
-De fet només fa uns 3 anys –va replicar el rellotge.
            Just en aquells moments un rugit emergent de les escales va fer callar el petit murmuri. La Lucy es va quedar de pedra davant d’allò, no es podia moure, s’havia quedat glaçada i no podia reaccionar.
-Qui gosa entrar al meu castell?! –va rugir la veu.
-Corre! Vés-te’n lluny abans no sigui tard! L’amo detesta els visitants... –Tan bon punt com va sentir l’advertència les cames de la Lucy es van moure a tota velocitat i presa pel pànic va sortir cames ajudeu-me cap al bosc. Va arribar al llindar del bosc, es va girar lentament i encara podia sentir els rugits d’aquella bèstia. Es va tornar a girar i va observar el llarg camí que l’esperava per tornar al poble, no volia tornar a entrar al bosc i, a sobre, se sentia igual d’exhausta que abans o fins i tot més. La Lucy va mirar al seu voltant en busca de possibles camins però, a excepció del castell i el bosc, tot era una gran plana infinita. Va tornar a entrar al bosc una mica indecisa, ara que no estava fosc i els rajos de sol ocasionaven petites clarianes al camí es veia tot més agradable i no semblava tan tenebrós ni terrorífic. Mentre avançava va escoltar un murmuri de veus, es va girar però no veia res. Les veus continuaven, en direcció nord, la Lucy encuriosida va seguir el murmuri fins arribar a una gran clariana. Hi havia una taula llarguíssima plena de tasses de te, teteres i grans pastissos. A cada extrem de la taula hi havia dues cadires més grans que les altres, a poc a poc es va acostar a una d’elles i en va poder veure l’ocupant. Era una...llebre?! Sorpresa per això, va caure enrere provocant que els presents es giressin cap a ella, de seguida es va veure envoltada per un seguit de mirades i ulls que no paraven de moure’s amunt i avall mirant-la sense parar i murmurant coses inaudibles.
-Aparteu! Aparteu! –va cridar una veu. La Lucy es va aixecar i va mirar cap al lloc d’on prevenia la veu. Es va alleugerir molt quan va veure que el que es dirigia cap a ella no era cap animal ni cap objecte parlant, era simplement un home amb un barret de copa extremadament gran. La va ajudar a aixecar-se. –S’ha fet mal, senyoreta?

            La Lucy va negar amb el cap.

-Oh! En aquest cas... Benvinguda a l’hora del te! –La Lucy va mirar les persones que estaven o bé assegudes a la taula o bé al seu voltant, tot eren animals i plantes. De seguida les veus van començar a ressonar per tot arreu una altra vegada. Va observar determinadament cadascun dels personatges que eren allà. Roses que menjaven un tros de pastís, ratolins que estaven en plena lluita enmig de la taula, una llebre que no parava de servir te a tothom... Estava encara en xoc, massa coses per un dia. En aquell moment la Lucy no va poder aguantar més i es va desmaiar provocant encara més xivarri. Però ara tot sonava a la llunyania.


divendres, 9 de juny de 2017

El navegant, Joan-Lluís Lluís

Enguany hem clausurat el curs del Club de lectura de la Biblioteca d’Arbúcies amb un colofó de luxe: la visita de l’escriptor perpinyanenc Joan-Lluís Lluís per parlar-nos d’El navegant, el seu darrer llibre, i de tot el que aquest suggereix. Una interessant conversa nocturna a la terrassa posterior de la Biblioteca ens va permetre aprofundir en molts dels aspectes presents ja a la novel·la: la naturalesa de la diversitat lingüística humana, la percepció de la riquesa de llengües a la França del segle XIX o la creació literària lligada a la realitat sociolingüística francesa i catalana, entre d’altres.

El navegant és una novel·la de lectura àgil, com ho poden ser algunes de les obres més clàssiques del gènere, que endinsa el lector al cor del París del s. XIX i a la pell d’un personatge curiós, l’Assiscle Xatot, amb un hiperbòlic i excepcional do de llengües. El lector, atrapat de bon principi per les vicissituds del jove protagonista perpinyanenc, viu amb ell la travessia per mitja França acompanyat per un expert volador de globus, el setge de París, la Comuna posterior, l’empresonament, el llarg viatge fins a Nova Caledònia, la convivència amb un clan canac i la nova incorporació a la societat francesa colonitzadora de l’illa en qüestió. Com el globus de reminiscències vernerianes que il·lustra l’escaient portada, l’Assiscle Xatot es deixa endur per un vent que no controla i, només al final, quan ha superat tot d’obstacles vitals que l’han confrontat amb ell mateix i el seu do, pren les decisions que creu convenients i que el converteixen en un burgès inserit a la societat colonial francesa de Nova Caledònia.

Hom diria que són moltes aventures, per un sol personatge i una sola vida, però l’agilitat narrativa i el mestratge de l’autor, així com l’encertat denominador que recorre la novel·la –el do de llengües i tot el que aquest representa a la vida del protagonista–, converteixen El navegant en una interessant i rica obra de reflexió sobre el poder i la fragilitat de les llengües, la realitat sociolingüística en el món contemporani i la resignació vital de l’individu davant dels fets que ens succeeixen. Si a tot això li sumem inesperats girs argumentatius i encertats episodis plens d’humor i ironia, obtenim una novel·la rodona, sorprenent i del tot recomanable. Ara bé, des del Club de lectura d’Arbúcies, també podem afirmar que, si a més a més teniu la sort de gaudir d’una xerrada amb l’autor, el plaer de la lectura es converteix en una experiència realment única. Des d’aquí volem agrair la seva bona disposició per venir, la seva generositat i la interacció amb els assistents a la trobada del Club. A la Biblioteca d’Arbúcies sempre hi tindrà un espai i hi serà benvingut.